[:es]

Son las tres de la mañana, de una calurosa e insomne noche del febrero austral. Alguien toca a la puerta de casa, y Kena, mi perra, se pone histérica.

– Ya está de parto.

– Vayamos al hospital.

– No da tiempo, la madre no quiere moverse de casa.

Iluminamos el camino con la luz del frontal, la misma que usamos para iluminar las piernas de Celeste cuando la cabeza de su bebe ya empieza a asomar.

Blog - Fundación Khanimambo

El día de su nacimiento

El parto está siendo más rápido de lo que imaginaba. El calor nos obliga a abrir un poco la puerta para que entre aire. “Falta aire”, pienso mientras me quedo en un segundo plano iluminando a Celeste. Casi no habla ni grita. Está cansada, le falta fuerza y llora. La matrona, una vecina con experiencia, le grita para que no se duerma. Celeste llora y empuja de nuevo. En tres empujones salen los hombros de esta pequeña bebé que verá el mundo 2 meses antes de lo previsto.

Los lloros de Celeste no despiertan a los vecinos. Fuera hay un silencio imperioso que envuelve el cielo africano estrellado. Y sin moverse, delante de nosotros, una cabecita de un niño de 4 años que tiene los ojos bien abiertos. Es Chico que espera curioso a su hermanita.

Celeste empuja con fuerza, los gemidos aumentan cuando el parto está a punto de acabar. Transpira, y su madre le seca la frente. Lo está dando todo. En el último empujón llora con un llanto desconsolado y cuando fuera empieza a amanecer, nace Rael.

Celeste no quiere coger a su hija, ni siquiera mirarla. Cierra los ojos y llora. Es triste y nos quedamos quietas, hasta que me lanzo a romper el hielo y le pido a la matrona a la niña.

“¿Cuánta vida tengo en esta mano?” pienso mientras veo que Rael cabe en la palma de mi mano. Pesa menos de un kilo y sus ojos cerrados aún no se abrirán hasta que su madre, dos días después, muera en esa misma casa.

La mañana ha entrado y empiezan a llegar las vecinas que comentan lo poco que aguantará esta niña sietemesina sin el alimento de su madre y siendo tan pequeña. La bañamos y la envolvemos en una capulana.

Todas murmuran en changana, no entiendo nada pero no hace falta. Estoy con Rael y entre ella y yo ya existe algo. Me la acerco a la cara, la acaricio con mi mejilla y le prometo que cuidaré de ella siempre.

Ahora Rael acaba de cumplir 6 años, tiene una mochila enorme que lleva al colegio cada día con responsabilidad y orgullo. Por el camino nos ha regalado sus primeras sonrisas, palabras, pasos, dibujos, manualidades, bailes, abrazos…

Rael representa Khanimambo. Cualquier persona que la conoce lo siente así. Todo el amor que ha sentido en su vida se lo hemos dado nosotros. Los niños de Khanimambo, las madres, el equipo, su madrina, y yo en lo que fue mi papel más cercano a la maternidad, hasta que llegaron mis hijas. Rael representa Khanimambo y haremos todo para que esté bien. Para que viva y sea feliz.

[:en]It’s three in the morning of a hot, sleepless night of austral February. Someone knocks at the door, and Kena, my dog, gets hysterical.

– She’s in labor.

– Let’s take her to the hospital.

– There is no time; the mother won’t leave the house.

We lighted up the road with a flashlight, the same we use now to light up Celeste’s legs, when her baby starts to crown.

Rael, ahijada de la Fundación Khanimambo.

Rael, the day she was born.

The childbirth is being faster than expected. The heat forces us to open the door a little bit for fresh air. “I can’t breathe”, I think while I stay in the background lighting up Celeste. She barely speaks, does not scream. She’s tired, strength-less and crying. The midwife in attendance, a neighbor with experience, shouts at her so she won’t sleep. Celeste cries and pushes again. In three pushes, the shoulders come out, the shoulders of a baby that is seeing the world two months earlier than expected.

Celeste’s cries don’t wake up the neighbors. There’s an imperious silence outside wrapping up the star-filled African night skies. And without moving, right in front of us, a little head of a four-year-old boy with eyes wide open. It’s Chico, waiting anxiously for his little sister.

Celeste pushes with all her strength, the moans grow when the delivery is about to finish. She sweats and her mother dries his forehead. She’s giving it all. In the last push she cries bitterly, and at the break of down, Rael is born.

Celeste doesn’t want to hold her daughter, not even look at her. She closes her eyes and cries. It’s sad and we stay quiet, until I break the silence and ask the midwife to give me the child.

“How much life do I have in this hand?” I think while I see Rael fitting in the palm of my hand. She weighs less than two pounds and her closed eyes won’t open until her mother, two days after, dies in that same bed.

Morning has arrived and so the neighbors, talking about how long this two-month-premature baby will last without her mother’s breath and being so little. We showered her and wrapped her up in a sarong.

[fsg_gallery id=»1″]

Everybody is whispering in their language, I don’t understand but I don’t have to. I’m with Rael and between her and me, already exists something. I approach to her face, caress her cheek and I promise to take care of her forever.

Now Rael has just turn 6, carries a huge backpack to school every day with responsibility and pride. In this road she has given us her first smiles, words, steps, drawings, handicrafts, dances, hugs…

Rael represents Khanimambo. Any person who knows her feels it. All the love she has felt in her life has been given by us. The kids of Khanimambo, the mothers, the team, her godmother, and I, in what has been my closer role to maternity, before my own daughters arrived. Rael represents Khanimambo and we’ll do everything to keep her well. So she can live a happy life.[:ca]Són les tres de la matinada, d’una insomne i tòrrida nit del febrer austral. Algú truca a la porta de casa i Kena, la meva gossa, es posa histèrica.

– Ja està de part.

– Anem a l’hospital.

– No hi ha temps, la mare no es vol moure de casa.

La llum de la frontal il·lumina el camí, la mateixa frontal que farem servir per il·luminar les cames de la Celeste quan el cap del seu nadó comenci a sortir.

Rael, ahijada de la Fundación Khanimambo.

Rael, el día de su nacimiento.

El part va més ràpid del que imaginàvem. La calor ens obliga a obrir una mica la porta perquè entri l’aire. «Falta aire», penso mentre em quedo en un segon pla il·luminant a la Celeste. Gairebé no diu res, tampoc crida. Està cansada, li fallen les forces i plora. La llevadora, una veïna amb experiència, li crida per tal que no s’adormi. La Celeste plora i empeny de nou. Tres empentes més i ja surten les espatlles d’aquesta petita que veurà el món dos mesos abans del previst.

Els plors de la Celeste no desperten els veïns. A fora hi ha un silenci sepulcral que envolta el cel africà ple d’estels. I sense moure’s, davant nostre, un cap d’un nen de quatre anys amb els ulls ben oberts. És Chico que espera amb molta curiositat la seva germaneta.

La Celeste empeny amb força, els gemecs augmenten de to quan el part ja és a punt de finalitzar. està transpirant i la seva mare li eixuga el front. Ho està donant tot. En l’última empenta plora desconsoladament i quan a fora trenca l’alba, neix la Rael.

La Celeste es nega a agafar la seva filla. No la vol veure. Tanca els ulls i plora. És un moment molt trist i ens quedem bocabadades, quietes fins que per trencar el gel demano a la llevadora que em deixi agafar la nena.

«Quanta vida hi tinc en aquesta mà?» penso mentre admiro que la Rael cap en el palmell de la meva mà. Pesa menys d’un quilo i els seus ulls, ben tancats, no s’obriran fins que la seva mare, dos dies més tard, es mori en aquesta mateixa casa.

El matí ja és ben entrat i comencen a arribar les veïnes que comenten lo poc que aquesta nena setmesona viurà sense l’aliment de la seva mare i sent tant petita. La banyem i l’embolcallem en una capulana.

[fsg_gallery id=»1″]

Totes xiuxiuegen en changana,  no entenc res però no fa falta. Estic amb la Rael i entre ella i jo ja existeix alguna cosa. Me l’apropo a la cara, l’acaricio amb la galta i li prometo que sempre cuidaré d’ella.

Ara, la Rael ja té 6 anys i porta una motxilla enorme per anar a l’escola cada dia amb orgull i responsabilitat. Pel camí ens ha regalat els seus primers somriures, les paraules, els passos, dibuixos, manualitats, danses, abraçades…

Rael representa a Khanimambo. Qualsevol persona que la coneix ho sent així. Tot l’amor que ha sentit en la seva vida li hem donat nosaltres. Els nens de Khanimambo, les mares, la seva padrina, i jo en el que va ser el meu paper més semblant a una maternitat abans de que arribessin les meves filles. Rael representa a Khanimambo i farem tot el possible perquè estigui bé. Perquè visqui i sigui feliç.[:]