[:es]

“Tía Alexia, mañana no voy a ir al colegio” me dice un niño de no más de 10 años, con alguna que otra cicatriz en la cara, los ojos bien abiertos y sin miedo a decir la verdad.

Ha entrado en el despacho directo al grano, “pues porque me han pegado, y ya no voy a ir más al colegio” responde al preguntarle la razón para tal decisión siendo consciente que la primera regla en Khanimambo es estudiar.

A Zacarías le habían dado una paliza con una rama, hasta romperla, y la profesora sin cortarse un pelo delante de los demás alumnos, salió al patio a por otra rama para seguir pegándole. No puedo ni imaginarme esta escena cuando me la cuenta Zacarías, pero infelizmente es verdad.

Esta es la situación cada día de miles de alumnos, que deben asistir a clases donde profesores sin ninguna paciencia desahogan su rabia y sus traumas a base de pegar a los alumnos. La violencia es la manera más cobarde de educar.

¿Cómo puedo ayudar y estar a la altura de su determinación? ¿Cómo puedo parar esto? Me pregunto mientras Zacarías espera mi respuesta, está confiando en mí, me mira sin pestañear.

Desgraciadamente no es la primera vez que un niño se arma de valor para denunciar lo que está ocurriendo en el colegio, pero por seguir la vía de las “buenas maneras mozambiqueñas” esto no se cortó hace mucho, cuando debimos. Nada de lo que hicimos o dejamos de hacer fue la solución y ahora me encuentro con la valentía de un niño de 10 años que me contagia su coraje.

Siento que se me acaba de golpe la paciencia, y me presento en el colegio con la firme determinación de denunciar este caso en la Dirección Provincial de Educación. Pongo en aviso al colegio y este “aviso” es muy mal recibido.

La reunión con el director, la profesora y la jefa de estudios es ridícula. No hay otra palabra para describir a unos docentes que intentan defender un abuso como este. La profesora entre lágrimas acaba pidiéndome perdón. Lo que no sabía entonces es que mi respuesta fue clara: “no es a mí a quien debes pedir perdón, si no a tus alumnos” y así acabó la mañana, con la mirada cómplice entre Zacarías y yo.

Lo que nunca imaginé es que después de este golpe encima de la mesa -que tuvo su efecto y hasta ahora no se ha utilizado más la violencia física o mental en esta clase- el colegio convocaría una reunión con toda la comunidad para ponerles en contra de Khanimambo: “vienen a imponer su cultura” les dijeron. Y así de fácil es abrir un cisma en la comunidad: por un lado sé que tengo a los niños de Khanimambo conmigo, y los que no lo son porque también les defiendo a ellos, a todo el equipo y a las madres más valientes, pero por otro no me puedo olvidar que estamos en una zona rural donde el director del colegio es un semi-dios.

Por suerte, el tiempo juega a nuestro favor. Cada día nos ganamos la confianza de más y más personas y nadie, con ningún argumento tan pobre podrá frenar la actitud arrolladora que tenemos en Khanimambo contra la violencia- Eso aún no lo saben y espero que pronto se den cuenta.

Mientras termino de escribir este post nos llega la noticia de que Zacarías, igual que la mayoría de sus compañeros de clase ha pasado de curso. La vida sigue para este valiente hombrecito que no tiene miedo.

[:en]“Tia Alexia, tomorrow I will not go to school”. Who tells me so is a boy no older than 10, some scars in his face, eyes wide open and not afraid to tell the truth.

He has come to the office, right to the point, “I am not going to school again because I have been beaten”, he answers when asked the reason for this decision, being aware, as he is, that the first rule in Khanimambo is to study.

Zacarias had been beaten with a branch until it broke, And his teacher, without any shame in front of the others students, went outside to pick another branch to continue hitting him. I can’t even imagine this scene when I hear Zechariah’s story, but unfortunately it is true.

This is everyday situation of thousands of students, who must attend classes where impatient teachers vent their anger and trauma hitting the students. Violence is the most cowardly way of educating.

How can I help and keep up with his determination? How can I stop this?  I wonder while Zechariah is waiting my answer, relying in me, and looking at me without blinking.

Unfortunately, it is not the first time  a child plucks up courage to denounce what is happening at school, but following the path of ”Mozambican good manners” this was not cut long ago, when we had to. Nothing we did, or failed to do, and now I find a courageous 10 year old boy spreading me his courage.

I feel that my patience runs off suddenly, and I show up at school with the strong determination to withdraw from this case in the Provincial Department of Education.

I put the school on notice, and this “message” is very poorly received.

The meeting with the principal, the teacher and the head teacher is ridiculous. No other word to describe teachers who try to defend an abuse like this. The teacher ends tearfully asking me to forgive her. What she didn’t know then was that my answer was to be clear:” It is not to me that you should apologize, it is to your students”, and thus ended the morning, with the complicity look between Zacarias and me.

What I could never imagine, after this blow on the table, which took its toll, and so far physical or mental violence has not been used in this class , the school convened a meeting with the community to bring them against Khanimambo: “They come to impose their culture”, they said. It’s so easy to open a schism: On one hand, I know the children of Khanimambo are on my side, and those who are not children, because they know I also defend them, the whole team, and the bravest mothers, but on the other hand, I can’t forget I am in a rural area, where the principal of the school is a semi-god.

Fortunately, time is on our side, everyday we earn the trust of more and more people, and no one with so poor an argument will be able to slow the overwhelming attitude, we in Khanimambo have against violence, they still don’t know, and I hope they realize very soon.

As I finish writing this post, the news come that Zacarias, like most of his classmates, has succeeded the course. Life goes on for this brave little man who is not afraid.

[:ca]“Tia Alèxia, demà no aniré a l’escola” em diu un nen que no té més de 10 anys, amb alguna cicatriu a la cara, els ulls ben oberts i sense por a dir la veritat.

Ha entrat al despatx i ha anat directe al gra, “doncs perquè m’han pegat i ja no aniré més a l’escola” responquan li pregunto el motiu pel qualha pres aquesta decisió. Ell sap que la primera norma a Khanimambo és estudiar de valent.

A Zacarias li havien fomut una pallissa amb una branca, fins trencar-la. I la professora que encara no n’havia tingut prou, i sense tallar-se un pèl davant dels altres alumnes, va sortir al pati a buscar-ne una altra per continuar pegant-lo. Em costa d’imaginar aquesta escena quan me l’explica en Zacarias, però tristament és veritat.

Aquesta és la situació cada dia de mils d’alumnes, que han d’assistir a aules en les que els professors sense cap tipus de paciència es desfoguen la ràbia i els propis traumes a base de pegar als alumnes. La violència és la forma més covarda d’educar.

Com el puc ajudar i estar a l’alçada de la seva determinació? Com puc aturar això? Em pregunto mentre en Zacarias espera una resposta. Està confiant en mi,em mira sense pestanyejar.

Desgraciadament, no és la primera vegada que un nen s’arma de valor per denunciar el que està succeint a l’escola, però per agafar-me a la via de les «bones costums moçambiqueses» això no es va tallar d’arrel ja fa massa temps, quan ho hauriem hagut de fer. Res del que vam fer o vam deixar de fer ha estat la solució i ara em troboamb la valentía d’un nen de 10 anys que m’encomana el seu coratge.

De cop sento que se m’acaba la paciència i em presento a l’escola amb la ferma determinació de denunciar aquest cas a la Direcció Provincial d’Educació. Dono l’avís a l’escola i aquest avís és molt mal rebut.

La reunió amb el director, la professora i la cap d’estudis és ridícula. No hi ha una altra paraula per descriure aquests docents que intenten defensar un abús com aquest. La professora, finalment, acaba demanant perdó entre llàgrimes. I jo li dic que no és a mi a qui ha de demanar disculpes sino als seus alumnes. I així s’acaba el matí. Amb la mirada còmplice entre en Zacarias i jo.

Elque mai vaig imaginar és que després d’aquest cop a la taula -que va tenir el seu efecte ja que fins ara no s’ha utilitzat de nou la violència física ni mental en aquesta classe- l’escola convocaria una reunió amb tota la comunitat per posar-la en contra de Khanimambo: «vénen a imposar la seva cultura» els hi deien. I així de fàcil és obrir un cisma entre la comunitat: per un cantó sé que tinc als nens de Khanimambo de la meva part, i els que no ho son perquè també els estic defensant a ells, a tot l’equip i a les mares més valentes. Però per un altre no em puc oblidar que estem en una zona rural on el director de l’escola és un semi-déu.

Per sort, el temps corra al nostre favor. Cada dia ens guanyem la confiança de més i més persones i ningú, amb un argument tan pobre, podrà frenar la actitud determinada que tenim a Khanimambo en contra de la violència. Això encara no ho saben i espero que ben aviat se n’adonin.

Mentre acabo d’escriure aquesta entrada m’arriba la noticia de que en Zacarias, igual que la majoria de companys de classe, han passat de curs. La vida continua per aquest homenet valent que no té por.

[:]