Hace diez años, mirando un mapa en una oficina de Dar es Salaam, llegué a observarlo boquiabierta… Era un sencillo mapa que exponía unas líneas doradas representando la extensa red de carreteras de Sudáfrica. Entonces, ¿Se podía llegar por carretera a cualquier rincón de este país? La verdadera sorpresa llegó cuando empecé a mirar más allá de las fronteras surafricanas. Descubrí el vacío en uno de sus países fronterizos: Mozambique. Allí solo destacaban algunos ejes, de lo cual se deducían las muy escasas vías de comunicación del país.
Pero, ¿por qué tantas diferencias? Si bien, países como Mozambique se enfrentan hasta día de hoy a grandes dificultades para mantener sus carreteras y desarrollarlas, otro país había conseguido emanciparse de trabas geográficas, climáticas y económicas, para gozar de una red operativa y densa, capaz de cubrir todas las regiones del país.
Y ¿qué será de la situación de muchos países africanos respecto a su red ferroviaria? Allí, el panorama puede ser aún más desolador. Herencia de la época colonial y lamentablemente registrando numerosas averías y accidentes a medida de que estos trenes sigan funcionando con muy pocos recursos para su mantenimiento. En absoluto, representan un medio de transporte fiable para el día a día.
Entonces, ¿cuál es el medio de transporte más utilizado para viajar de un sitio a otro? Sin ninguna duda, es el pequeño bus colectivo que consigue llegar hasta todos los rincones del país, uniendo zonas rurales con ciudades. Llamadas también las chapas, son un tipo de camionetas que circulan, me atrevería a decir, hasta casi por toda África, y que si “legalmente” cuentan con 12 plazas, normalmente suelen doblar su capacidad de pasajeros. Este transporte colectivo juega un papel imprescindible en todos los ámbitos de la vida. Nuestro amigo Sergio Rozalén describe muy bien en este post como funcionan y como son los viajes en chapa.
Al no disponer de un medio de transporte para superar las distancias que suelen ser largas o muy largas, su utilidad es implacable: genera una situación de gran dependencia a los poblados con las pocas infraestructuras de las que disponen. Por ejemplo, si en el pueblo no hay un instituto propio como en la gran mayoría de ellos, es poco probable que los niños puedan seguir su escolarización más allá de la escuela primaria.
Y para una organización como Khanimambo, que apuesta por el seguimiento constante de cada niño y de su familia, cuyo principal objetivo consiste en facilitar el acceso a la escuela desde la primaria hasta la secundaria, ¿cómo resolvemos el problema de escasez y poca fiabilidad de los medios de transporte?
En Xai-Xai, la solución se llama ¡Machibombo! Es uno de los proyectos que permite tener a nuestra disposición una chapa las 24 horas del día. Sin ella, nuestra chapa de segunda mano, que los niños llaman Makita -debido a la marca de herramientas eléctricas que todavía lleva pegada a los laterales-, muchos de ellos ni podrían llegar a nuestras instalaciones, ni volver a sus casas, ni asistir a las clases del instituto, ni dar respuesta a las emergencias que pueden ocurrir, y ocurren, en cualquier momento.
[:en]Ten years ago, I was looking at a map in an office in Dar es Salaam; I was astonished. It was a very simple map with golden lines marking South Africa’s large road network. Was it really possible to reach anywhere in the country by road? However, the real surprise came when I started looking beyond South Africa’s borders. The emptiness of one of its neighbouring countries caught my attention: Mozambique. There were only a few golden lines, which showed just how scarce communication routes are in this country.Why so many differences? Even though countries like Mozambique have faced (and are still facing) great difficulties to develop and maintain their roads, another country, South Africa, has managed to overcome geographic, climate, and economic obstacles and now enjoys an operative and well-developed network which is able to reach all regions in the country.
And what about the situation of many other African countries regarding their railway network? This situation is even more distressing. Despite being a legacy of the colonial era, their trains often break down and, sadly, many accidents happen because of the very limited resources they have for their maintenance. Due to these reasons, trains are not a reliable source of a daily means of transport.
What is then the most used means of transport to move around every day? The main means of transport is, without a doubt, a small bus that can reach every bit of the country connecting rural and urban areas. These busses are known as las chapas. Las chapas are a kind of van that runs around almost, I’d dare to say, the whole of Africa. Even though they «legally» have 12 seats, they usually carry twice as many passengers. This means of transport plays an essential role in all settings of everyday life. Our friend Sergio Rozalén thoroughly describes how chapas work, and how trips in chapas are in his post (spanish) .
Since they don’t have another way to travel the usually long (and even longer) distances, villages are left isolated and dependant on transportation due to the lack of infraestructure. For instance, if there is no secondary school in the village (as is usually the case), children are unlikely to be able to go on with their education after primary school.
From Khanimambo, we support the follow up of each child and family with the main objective of providing access to education from primary until the end of secondary school. And, what do we do to solve this problem of scarce and unreliable means of transport?
In the city of Xai-Xai, this solution is ¡Machibombo!! This project allows us to have a chapa at our disposal 24/7. Without our second-hand chapa, which children also call Makita -(due to the stickers with this brand name of electrically operated tools on both of its sides), a lot of them wouldn’t even be able to get to our premises, come back to their houses, or go to their secondary school, and we also wouldn’t be able to respond to emergencies that could (and do) happen.[:ca]Fa 10 anys, mirant un mapa en una oficina de Dar es Salaam, vaig arribar a observar-lo embadalida… Era un mapa senzill que exposava unes línies daurades que representaven l’extensa xarxa de carreteres d’Àfrica del sud. Llavors, es podia arribar per carretera a qualsevol racó d’aquell país? La veritable sorpresa va arribar quan vaig començar a mirar més enllà de les fronteres sud-africanes. Vaig descobrir el buit en un dels seus països fronterers: Moçambic. Allí només s’hi destacaven alguns eixos, dels quals es deduïen les molt escasses vies de comunicació del país.
Però, perquè tantes diferències? Si bé països com Moçambic fins a dia d’avui fan front a grans dificultats per mantindre les seves carreteres i desenvolupar-les, hi havia una altre país que havia aconseguit emancipar-se de les trabes geogràfiques i econòmiques, per gaudir d’una xarxa operativa i densa, capaç de cubrir totes les regions internes.
I, què serà de la situació de molts països africans respecta a la seva xarxa ferroviària? El panorama encara pot ser més desolador. Herència de l’època colonial i lamentablement registrant nombroses averies i accidents a mesura que aquests trens segueixin funcionant amb molt pocs recursos pel seu manteniment. No representen de cap manera un mitjà de transport fiable pel dia a dia.
Llavors, quin és el mitjà de transport més utilitzat per viatjar d’un cantó a un altre? Sense cap mena de dubte, es tracta del petit bus col·lectiu que aconsegueix arribar fins a tots els racons del país unint les zones rurals amb les ciutats. També s’anomenen xapes i són un tipus de camionetes que circulen, m’atreviria a dir, per quasi tota l’Àfrica. Si «legalment» conten amb 12 places, normalment acostumen a doblar la capacitat de passatgers. Aquest transport col·lectiu juga un paper imprescindible en tots els àmbits de la vida. El nostre amic Sergio Rozalén descriu molt bé en aquest post com funcionen icom són aquests viatges en xapa.
Al no disposar d’un mitjà de transport per superar les distàncies que acostumen a ser llargues o molt llargues, la seva utilitat és impacable: genera una situació de gran dependència a les poblacions degut a les poques infraestructures de les que disposen. Per exemple, si en un poblat ni hi ha un institut propi com en la gran majoria, és poc probable els nens i nenes d’aquest poblat puguin continuar amb la seva escolarització més enllà de l’educació primària.
I per una organització com Khanimambo, que aposta pel seguiment constant de cada nen i de cada família, i que el seu objectiu principal consisteix en facilitar l’accés a l’escola des de la primària fins a la secundària, com solucionem el problema de la poca fiabilitat dels mitjans de transport?
A Xai-Xai, la solució que hem trobat es diu ¡Machibombo!. És un dels projectes que permet posar a la nostra disposició una chapa de segona mà, que els nens anomenen Makita -degut a la marca d’eines elèctriques que encara porta enganxada als laterals-, molts d’ells ni podrien arribar a les nostres instal·lacions, ni tornar a casa seva, ni assistir a les classes de l’institut, ni donar resposta a les urgències que poden surgir en qualsevol moment.[:]
