“Filhos de p

Paternity is an issue that has always drawn my attention, especially regarding the different cultures around the world. I believe that, based on my own experience, there are many differences between being a father (in a pragmatic sense) in Xai-Xai or in Terrassa.

I have to admit that I have been really lucky of being raised, due to the efforts of our fathers –and especially our mothers-, in a more equal society. Yet, much remains to be done. However, when I walk through the Rambla street in my home town, I realise there is much more to do in Mozambique.

Through the Rambla street, I see fathers walking with their prams. Fathers who pick their children up from school and ask them what they had learnt. Fathers who bring their children to the park, swing them and have an afternoon snack together. The difference is even bigger when I go to a friend’s house, where fathers play with their children until their mother comes back home from work, fathers cook and give a bath to the children, etc.

I hate to generalise and I would not assume that all parents in Terrassa do these activities. However, figures are much higher here if we compared to Mozambique (at least in the region that I am familiar with).

During a Praia de Xai-Xai ceremony- I don’t remember what was being celebrated- I had to sit down near the men area. Being in this area meant having a chair and being the first to eat. Great! Then, my one year old daughter came to me and asked to be held, to eat and to play. So, I did it as usual. However, what really surprised me what that many men near me started to whisper, laugh and comment that “essa menina é filha de pai”. This expression, within this context and translated into the culture of Mozambiquemeans that she was being raised by his father instead of his mother. They were ironically saying that I was “under the thumb” and I did not know how to manage my house.

Then, I just smiled and thought that one of their children probably goes to Escolinha de Khanimambo and calls me a “dad”, as many of the children in the Foundation do- even though they have a father-. It always makes my head to spin to think that I have more than 200 children. I don’t know if it is ethically correct, but they spontaneously call me dad and they really feel it, as they come running to me every morning.

I have recently had a second daughter. I am sometimes afraid of the fact that my children are being raised in such a sexist society. My wish would be that my children get to learn from our home, khanimambo and our family all the things they want be able to learn from the olders in Praia de Xai-Xai.

One of the things I like most about my job is the education that we can provide to the new generations of Praia. I hope they will all learn these new values in order to respect and enjoy spending time with women and their children.

Being a father is a privilege, but to act as a father is even better.

Por |26 de febrero de 2013|

Sobre el Autor:

Eric forma parte de la Fundación Khanimambo desde 2007. En enero de 2009 se trasladó a vivir a Xai-Xai con Alexia y ahora los dos tienen tres hijas que educan conjuntamente a los niños y niñas de Khanimambo. Actualmente es el Director de Comunicación de la Fundación.

Deja tu comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

“Filhos de p

És la paternitat un fet que em crida molt l’atenció com es viu en diferents indrets del món. Per posar-ne dos exemples que em toquen de molt a prop, crec poder afirmar que ser pare (en el sentit no genèric de la paraula) a Xai-Xai o a Terrassa son dos coses distintes.

Haig de reconèixer que he tingut una sort immensa de créixer en una societat en la qual, gràcies a l’esforç dels nostres pares -i sobretot de les nostres mares-, en termes d’igualtat s’ha avançat molt. Segurament encara queda molt camí per fer però passejant per la Rambla, de la ciutat que m’ha vist créixer, me n’adono que a Moçambic aquest camí encara serà molt més llarg.

Veig pares passejant amb cotxets. Pares que van a buscar els nens a l’escola i que els hi pregunten que han après. Pares que porten els seus fills al parc, els gronxen i els hi donen el berenar. Si deixo el carrer per entrar a casa d’algun amic encara ho noto més. Aquí els pares juguen amb la canalla fins que la mare arriba de la feina, i preparen el sopar i banyen les criatures, etc.

Generalitzar és odiós i tampoc m’atreviria a dir si son la majoria de pares que fan això però la veritat és que en comparació a Moçambic (o almenys a la zona que conec) son molts.

En una cerimònia a Praia de Xai-Xai -no me’n recordo què celebràvem- em va tocar seure al cantó dels homes. Això vol dir amb dret a cadira i a ser dels primers en ser servits. ¡Toma ya! Però el que més em va sobtar aquell dia és que en un moment donat la meva filla d’un any es va acostar a mi perquè l’agafés en braços, li donés el menjar i jugués una mica amb ella. I així vaig fer amb tota normalitat.

Llavors vaig notar com tots els homes que estaven al meu voltant, murmuraven, reien indissimuladament i feien comentaris tipus “essa menina é filha de pai” que dit d’aquesta manera i traduït al significat moçambiquès (no al portuguès literal) ve a dir que és una nena educada pel seu pare, no per la mare. Del què es dedueix que amb certa mala llet volien dir que el pare és un calçasses i no sap governar a casa.

En aquell instant no vaig fer res més que somriure pensant en que algun dels seus fills i filles que assisteixen a les aules de l’Escolinha de Khanimambo és molt possible que normalment em digui carinyosament papa com acostumen a fer la majoria de nens i nenes de la Fundació. I no necessàriament perquè no tinguin pare… Sempre m’ha produït una mica de vertigen sentir-me pare de més de 200 nens. No sé ni si és èticament correcte fomentar-ho però el cas és que molts d’ells m’anomenen així espontàniament i m’ho demostren tirant-se sobre meu cada matí quan arribo al centre.

Recentment he sigut pare de la meva segona filla. A vegades em fa una mica de por que les meves filles creixin en una societat tan masclista. Espero saber compensar a casa, a Khanimambo i en les visites a la família tot el que no aprendran de la gent gran de Praia de Xai-Xai.

Una de les coses que més m’agraden d’aquesta feina és pensar en tot el què podem aconseguir amb les noves generacions de Praia, quins valors quedaran en aquests nens i no tan nens perquè el dia de demà no només aprenguin a respectar les dones sinó que també aprenguin a passar-ho bé amb elles i amb els seus fills.

Ser pare és un privilegi, exercir de pare és encara millor.

Por |26 de febrero de 2013|

Sobre el Autor:

Eric forma parte de la Fundación Khanimambo desde 2007. En enero de 2009 se trasladó a vivir a Xai-Xai con Alexia y ahora los dos tienen tres hijas que educan conjuntamente a los niños y niñas de Khanimambo. Actualmente es el Director de Comunicación de la Fundación.

Deja tu comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.